Butoni

Fa uns anys, un home d’uns seixanta anys i jo
vam conversar sobre com era Montolivet, el nostre barri, durant la seua infantesa.
Segons em va dir, quan era xiquet i havia d’anar des de Montolivet fins a
Russafa, els pares li deien que anara aspai amb el butoni, perquè se’l podia
trobar en qualsevol hort. El més sorprenent d’això, evidentment, no és la
referència al butoni, sinó pensar que no fa tant que hi havia camps entre
Montolivet i Russafa!

Elío, fuet de bandolers

La paraula butoni, encara que s’usa cada vegada menys, fa
referència a un d’aquells fantasmes amb què els pares fan por als xiquets, com ara el papu català o el coco castellà.
Però darrere del mot butoni hi ha una altra història curiosa. Segons ens conta
Manuel Sanchis Guarner a La ciutat de València, el bandolerisme fou una
de les seqüeles més notables
de la Guerra del Francés. En conseqüència,
Francisco Xavier Elío, capità general de València en aquell temps, hi va fer
front per mitjà de la creació d’una “terrible policia amb una àmplia xàrcia de
confidents; la “ronda del Butoni”, els membres de la qual duien llargues capes,
es distingí com l’escamot més violent”. La repressió fou tan intensa que un
escriptor liberal, Vicent Clérigues, conegut com a “el Bolònio”, redactà un setmanari titulat “La
Ronda del Butoni” per a denunciar els excessos de la nova policia. Com no,
sembla que passà una temporadeta a la presó –poca cosa, tanmateix: segons en
indica Sanchis, més de cent
roders van
ser penjats a les forques de la plaça del Mercat, ben prop de la Llotja, ara
Patrimoni de la Humanitat. Evidentment, el general Elío, home ferm de memòria
ingrata, no devia anomenar el nou cos policial com a “ronda del Butoni”, un nom
impropi d’una colla d’homes rudes i sense escrúpols. En efecte, per analogia
amb la imatge del fantasma, la gent de l’Horta de València degué batejar aquell
escamot com a ronda del Butoni. Sense dubte, les capes llargues i les
incursions pel camp hi devien ajudar. En qualsevol cas, d’on v
e la paraula
butoni? Segons la hipòtesi del Gran Diccionari de la Llengua Catalana, prové
de la unió del mot bu, sinònim de papu i el nom propi Toni. És
probable. El que és indiscutible és que, tot i la popularitat de la paraula en
l’Horta de València, la trobem en uns altres indrets, com ara la Ribera del
Xúquer, la Terra Alta o la Llitera. A Carcaixent
, per exemple, es diu el mot
bataroni, un apel·latiu afectiu que s’usa per a cridar algú que està en Bàbia;
a Mequinensa, el poble de Jesús Moncada, s’han documentat els versets següents:

Sant Antoni butoni!
Santa Magdalena,
estira la cadena,
que vindrà el dimoni.

Viva sant Antoni!

El butoni,
afortunadament, ha perdut les amargues ressonàncies policials que, durant un
temps, va tindre entre els habitants de la meua comarca. Encara que el coco i
l’home del sac van guanyant-li terreny, el butoni de sempre, autèntic i eteri,
continua servint per a fer por als xiquets; tanmateix, en el fons, com totes
les feres ferotges, deu ser un personatge tendre, injustificadament temut,
incomprés i solitari.

(Veieu també saginer.)

[@more@]

Quant a etimoleg

Sóc de València, on vaig nàixer fa cosa de vint-i-tres anys. Com podeu imaginar, no sóc especialista en etimologia, però com que sóc filòleg, tot queda en casa.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: Butoni

  1. wowgold diu:

    wow gold:wow gold,wow gold website:wow gold tks

Els comentaris estan tancats.