Tiranosaure és una fantàstica paraula de nova
planta, creada per la necessitat de donar nom a una realitat extraordinàriament
antiga en la història del nostre planeta, però ben recent en el panorama del
nostre coneixement. Si no vaig errat, va ser un científic anglés del segle XIX,
anomenat Richard Owen, qui va proposar l’any 1842 el neologisme dinosaure per tal de trobar un terme que agrupara les diverses troballes fòssils que s’havien descobert fins al moment
i que apuntaven a l’existència d’una remotíssima nissaga de rèptils de
dimensions gegantines. No debades, mentre que saure prové del grec saûros, que
modestament significa ‘llangardaix’, el prefix dino prové del grec dainós, que
vol dir ‘terrible’.
Lògicament, la paraula que ara ens ocupa, tiranosaure, fa
referència a la més terrible sargantana coneguda, aquella que mereix ser
qualificada de tirana –clar que, possiblement, tirà no tinga en aquest context
el sentit contemporani de governant poc respectuós, sinó el vell sentit grec de
‘rei local o d’un país menut’. Pel que fa al conegut i igualment monàrquic cognom
rex que tan sovint atribueixen al nostre amic, he de confessar que no he trobat
una explicació clara, ni tan sols en l’entrada que hi dedica la Viquipèdia
anglesa (article destacat d’avui, per cert); amb tot, és indubtable que
l’apel·latiu rex no fa sinó augmentar la imatge grandiosa i temible d’aquest
animal mític que la llengua anglesa, amb la seua peculiar capacitat de modelar
el nom de les coses, anomena popularment T. Rex.
[@more@]
Al costat del pacífic diplodocus, el
tiranosaure és, sense dubte, la primera imatge que ens ve al cap quan pensem en
un dinosaure. Supose que a això deu haver contribuït decididament el gran
negoci que crearen Michael Crichton i Steven Spielberg a partir del llibre i la
pel·lícula, respectivament, que portaven com a títol Jurassic Park. Encara que
les històries amb monstres gegants són de l’any de la picor, aquests
intel·ligents senyors van tindre l’habilitat de combinar diversos elements per
a crear una història gens sorprenent però molt efectiva, que forma part
inevitable del nostre imaginari col·lectiu. A això cal afegir, per descomptat,
la importància d’uns efectes especials que, si bé ara com ara ja ens pareixen
desfasats, van provocar admiració quan la pel·lícula s’estrenà entre nosaltres
a principis dels noranta. Molts recordareu com la gent parlava bocabadada del
moment que el tiranosaure ‘pareixia que anara a eixir-se’n de la pantalla’. Com
no podia ser d’una altra manera, el tiranosaure és agrada
especialment els xiquets, com demostren les tires de Calvin i Hobbes (de les
quals, no sé a partir de quina paraula, podríem parlar amb més calma algun
altre dia). I deu ser per això també que José Miguel, un dels xiquets que
participà en aquella enquesta escolar a la qual vaig fer referència en una
altra entrada, va triar tiranosaurio com a la paraula més bella del castellà.
La seua explicació és un resum exemplar del significat lingüístic i social
d’aquesta paraula, a més d’una altra prova de l’extraordinària capacitat infantil
de dir les coses amb una sintaxi curiosa que no impedeix, però, aconseguir una senzillesa envejable :
Para mí una de las palabras del castellano
que más me gusta es el tiranosaurio. Porque era un dinosaurio de los más
feroces del planeta y es muy antiguo.
