Les etimologies

En general, els
diccionaris donen fe de l’oscil·lació que hi ha en el sentit que els parlants
atorguem al mot orgull. En primer lloc, hi ha (cite el diccionari de
l’Institut) “l’excés
d’estima de si mateix, dels propis mèrits, que fa que hom es cregui superior
als altres”; en segon lloc i a l’altra extrem de la balança, hi ha el
“sentiment legítim d’estima de si mateix, d’elació per quelcom que hom ha fet,
ha aconseguit, etc.” Una accepció es troba ben prop d’allò que entenem com a
supèrbia; l’altra, a tocar d’allò que anomenem dignitat. Tanmateix, no deixa de
ser curiós que els autors del diccionari empren un substantiu relativament poc
comú com ara elació per a caracteritzar la legitimitat de l’orgull, en tant que
elació vol dir “exaltació de l’ànim, ensuperbiment, presumpció, produïts per
l’èxit, per la prosperitat.”

En definitiva, per un costat o per l’altre, la paraula orgull sempre
ens allunya de la virtut de la modèstia. No debades, orgull prové d’urgoli, mot germànic (de la branca dels
francs) que volia dir ‘excel·lència’. Es tracta, per tant, d’una paraula
d’origen no llatí que, en una època relativament tardana, es degué incorporar
al cabal lèxic del llatí vulgar. Segons Cormines, la paraula va tindre prou
rendiment en les llengües romàniques i la trobem en francés (orgueil), italià
(orgoglio), occità (orguelh, orguolh) i castellà (orgullo). Així i tot, el cas del castellà és especial, perquè no
deriva directament de urgoli, sinó que es tracta d’una aportació del català. El
mot urgoli, integrat en el llatí vulgar, va evolucionar de manera semblant a
paraules com ara uculu, que dóna ull. Si el castellà, en el seu estat inicial
d’evolució, haguera pres la paraula urgoli, el resultat lògic hauria estat
"orgojo", de la mateixa manera que uculu dóna ojo. El castellà orgullo és,
senzillament, un manlleu del català, producte de l’afegitó d’una o final
coherent amb el gènere masculí del mot.

Després
d’aquestes divagacions u es pregunta quina paraula emprava el llatí per a
definir el sentiment d’orgull, atés que és d’allò més improbable que els
nostres amics romans no experimentaren una actitud tan arrelada en l’ésser
humà. És segur que el resultat de la indagació seria interessant i ens donaria
detalls curiosos sobre la història secreta dels sentiments, escrita en la
història externa de les paraules. Però també seria una tasca massa complexa,
fora de l’abast d’aquestes etimologies…

[@more@]

Tweet

Veieu tiranosaure.[@more@]

Tweet

Tiranosaure és una fantàstica paraula de nova
planta, creada per la necessitat de donar nom a una realitat extraordinàriament
antiga en la història del nostre planeta, però ben recent en el panorama del
nostre coneixement. Si no vaig errat, va ser un científic anglés del segle XIX,
anomenat Richard Owen, qui va proposar l’any 1842 el neologisme dinosaure per tal de trobar un terme que agrupara les diverses troballes fòssils que s’havien descobert fins al moment
i que apuntaven a l’existència d’una remotíssima nissaga de rèptils de
dimensions gegantines. No debades, mentre que saure prové del grec saûros, que
modestament significa ‘llangardaix’, el prefix dino prové del grec dainós, que
vol dir ‘terrible’.

Lògicament, la paraula que ara ens ocupa, tiranosaure, fa
referència a la més terrible sargantana coneguda, aquella que mereix ser
qualificada de tirana –clar que, possiblement, tirà no tinga en aquest context
el sentit contemporani de governant poc respectuós, sinó el vell sentit grec de
‘rei local o d’un país menut’. Pel que fa al conegut i igualment monàrquic cognom
rex que tan sovint atribueixen al nostre amic, he de confessar que no he trobat
una explicació clara, ni tan sols en l’entrada que hi dedica la Viquipèdia
anglesa (article destacat d’avui, per cert); amb tot, és indubtable que
l’apel·latiu rex no fa sinó augmentar la imatge grandiosa i temible d’aquest
animal mític que la llengua anglesa, amb la seua peculiar capacitat de modelar
el nom de les coses, anomena popularment T. Rex.

[@more@]

Al costat del pacífic diplodocus, el
tiranosaure és, sense dubte, la primera imatge que ens ve al cap quan pensem en
un dinosaure. Supose que a això deu haver contribuït decididament el gran
negoci que crearen Michael Crichton i Steven Spielberg a partir del llibre i la
pel·lícula, respectivament, que portaven com a títol Jurassic Park. Encara que
les històries amb monstres gegants són de l’any de la picor, aquests
intel·ligents senyors van tindre l’habilitat de combinar diversos elements per
a crear una història gens sorprenent però molt efectiva, que forma part
inevitable del nostre imaginari col·lectiu. A això cal afegir, per descomptat,
la importància d’uns efectes especials que, si bé ara com ara ja ens pareixen
desfasats, van provocar admiració quan la pel·lícula s’estrenà entre nosaltres
a principis dels noranta. Molts recordareu com la gent parlava bocabadada del
moment que el tiranosaure ‘pareixia que anara a eixir-se’n de la pantalla’. Com
no podia ser d’una altra manera, el tiranosaure és agrada
especialment els xiquets, com demostren les tires de Calvin i Hobbes (de les
quals, no sé a partir de quina paraula, podríem parlar amb més calma algun
altre dia). I deu ser per això també que José Miguel, un dels xiquets que
participà en aquella enquesta escolar a la qual vaig fer referència en una
altra entrada, va triar tiranosaurio com a la paraula més bella del castellà.
La seua explicació és un resum exemplar del significat lingüístic i social
d’aquesta paraula, a més d’una altra prova de l’extraordinària capacitat infantil
de dir les coses amb una sintaxi curiosa que no impedeix, però, aconseguir una senzillesa envejable :

Para mí una de las palabras del castellano
que más me gusta es el tiranosaurio. Porque era un dinosaurio de los más
feroces del planeta y es muy antiguo.

Tweet

L’ensaïmada, també
gran senyora, digna de veneració, és una pasta originària de Mallorca que,
gràcies a Déu, es va exportar fora de les Illes per a fer-nos un poc més
feliços. Durant els anys d’institut, l’hora del pati guanyava un alicient (i no
és que en tinguera pocs) quan treia quinze duros de la meua butxaca i els
allargava al pastisser mentre li demanava, per favor, una ensaïmada. El
comentari que Fèlix va fer a l’entrada referida a saginer em va dur a la
memòria aquells matins adolescents en què la meua barba a mig camí quedava
alegrement espolvorada de sucre blanc; en homenatge al dolç que causà unes
estampes tan entendridorament ridícules, em vaig prometre que escriuria
aquestes línies.

Com el mateix Fèlix
ens va informar, la paraula ensaïmada prové de saïm, en tant que aquest és n’és
un dels ingredients principals. El Gran Diccionari de la Llengua Catalana ens
en dóna una defininició pròxima a la poesia (només comparable a la bella
descripció que en féu Josep Pla i que copie més avant):

Pasta feta amb flor de
farina, llevat, ou i sucre, cuita amb saïm o amb oli, rodona, formada per un
cordó de pasta retort en espiral.

Saïm prové del
mateix ètim que sagí i fa referència igualment al greix del porc, emprat ben
sovint per a cuinar. D’acord amb el diccionari etimològic de Coromines, aquesta
divergència de formes s’explica perquè mentre sagí prové del llatí vulgar
saginum, saïm prové d’una altra variant de la paraula, sagimen. Segons indica,
saïm és la forma que ha preferit el parlar de Mallorca, cosa que justifica que siga aquesta, en comptes de sagí, la qua haja donat lloc a ensaïmada. Aquesta pasta, tot i la
seua popularització fora de l’illa, continua sent un dels elements tòpics que
la caracteritzen i un dels presents més habituals que els nombrosos turistes
s’emporten com a record. No debades…

[@more@]

…l’entrada més
llarga que la Viquipèdia dedica al concepte no és la catalana (la segona més
extensa), sinó l’alemanya. Com que no sé alemany, em dedique a comparar un poc
les entrades restants, és a dir, la catalana, la castellana i l’anglesa i, en
aquesta última, em trobe una informació que em desconcerta:

The name comes
from the Arabic word "saïm", which means pork lard (“El nom prové
de la paraula àrab ‘saïm’, que significa greix de porc”).

Després d’un breu
cerca per Internet, constate que, tot i que és una hipòtesi relativament prou
estesa, no té massa fonaments. Fet i fet, Coromines recorda al seu diccionari
etimològic que sagimen també ha estat productiu en altres parlars a banda dels
catalans. Segons comenta, l’informaren que al parlar de Villar del Arzobispo
s’empra la paraula sáin i es fa un dolç anomenat sainada. El diccionari de la
Real Academia Española recull la mateixa paraula (encara que amb un canvi
d’accent, saín) i la relaciona amb l’ètim llatí saginum –i no sagimen,
curiosament. Coromines també comenta que, a certs llocs com ara Barcelona, la
paraula es va alterar lleugerament i va donar lloc a la forma ensiamada, potser
perquè, acostumats a dir llard en comptes de sagí o saïm, els habitants de la ciutat
no hi van reconéixer la paraula (ni l’ingredient) original.

Independentment
d’aquests detalls, sembla que l’etimologia de l’ensaïmada és prou més
transparent que la seua història gastronòmica. Si algun dia tinc més temps que
ara, miraré d’endolcir la frustració que em causa haver estat filòleg en lloc
de pastisser divagant sobre els orígens d’aquesta pasta exquisida. Mentrestant
i, com que no puc citar el fragment d’El darrer blau que recomana Fèlix
perquè encara no he pogut llegir la novel·la, em permetreu que tanque aquesta
entrada amb les paraules de Josep Pla que vos havia promés al principi. Un breu fragment en què la seua prosa demostra la seua habilitat tramposa per a convéncer-nos d’absolutament qualsevol cosa, encara que no tinga raó -o semble que en té, com en aquest cas:

L’ensaïmada mallorquina és la cosa més lleugera, àeria, delicada, de la rebosteria d’aquest espai. ¿Com s’ho han fet per produir-la? De vegades suposo que l’han feta per la seva mateixa pobresa, la seva admirable i respectable pobresa, que els ha portats a no posar res de més, a no abocar res excessiu en aquesta impressionant delicadesa. Tot fa suposar, en efecte, que els mallorquins han posat en pràctica el "de res massa" dels antics.

El que hem menjat, Destino, Barcelona, 1980 (Volum 22 de l’Obra completa, pàg. 497)

Tweet

Finalment, no he pogut resoldre l’enigma del prepuci. Contràriament al que esperava, el senyor J. N. Adams es limita a constatar, com feien els seus col·legues de llengua francesa, la foscor que envolta els orígens de la paraula: "praeputium, an obscure formation, was not a medical technical term, but it must have been inoffensive". Tot seguit, esmenta diverses fonts llatines en què apareix el mot, el qual, pel que pareix, tenia un valor purament descriptiu, si fa no fa com ara.

En conjunt, no aporta més dades, però remet a un altre llibre anomenat La formation des composés nominaux du latin de F. Bader, en el qual, probablement, hi ha una explicació més acurada sobre la qüestió. A l’apartat dedicat a un altre mot més obscur i sense descendència, salaputium, Adams apunta una altra referència en què podríem trobar un poc de llum al voltant del misteriós putium. Tanmateix, crec que aquesta vegada em resultarà més difícil poder consultar directament els llibres, de manera que, amb el vostre permís, tanque indefinidament el tema, amb l’esperança de reprendre’l amb noves dades a la mà.

[@more@]

Tweet

Fa uns dies, a un
racó de ma casa, vaig trobar una carpeta vella i rebregada en què hi havia,
abandonats durant més d’una dècada, alguns exàmens de matemàtiques que vaig fer
en vuité d’EGB. De sobte, vaig trobar-me cara a cara amb un fosc episodi del
meu passat, amb el qual ara comence a reconciliar-me: la meua
aversió a les matemàtiques. Des del moment que va irrompre la divisió, fins al
dia que vaig aprovar les matemàtiques de segon de BUP (les últimes
obligatòries), vaig covar un odi intens i malatís envers aquella disciplina que
em turmentava. És difícil trobar les paraules per a expressar la sensació
d’alliberament que vaig experimentar quan vaig constatar que no hauria de fer, mai
més, cap altre examen de matemàtiques.

Però la vida sempre
te la juga amb una eixida que no esperaves i, fa dos anys, em vaig sorprendre a
mi mateix escoltant amb deler l’explicació que el meu germà, notable esperit
científic, em donava en relació a un problema matemàtic. És més: de sobte vaig
sentir una profunda nostàlgia cap a aquella matèria que tant se m’havia
resistit. Vaig desitjar sincerament tornar arrere i començar de nou, tornar a
sumar per primera vegada, a restar, a multiplicar, a dividir. Recuperar el
vertigen de les funcions i l’enigma de les equacions. Retrobar-me, en
definitiva, amb aquell extraordinari àmbit del coneixement que, des de la meua
infantesa i per a sempre, m’havia perdut.

Des de llavors, hi
pensat llargament i he arribat a la conclusió que la matemàtica i la filologia
són dos disciplines ben pròximes, quan no germanes. Al remat, les dos s’ocupen
del mateix: d’un llenguatge humà, és a dir, d’un conjunt de signes que l’ésser
humà ha creat per a donar sentit i expressió a la seua realitat. No debades, el
substantiu matemàtic prové del llatí mathematicus, derivat al seu
temps del grec mathematikós que volia dir ‘estudiós’, en tant que el
substantiu mathema, del qual prové, significava ‘coneixement’. No em
negareu que, des d’aquest punt de vista, un bon filòleg ha de ser necessàriament
un bon matemàtic…

[@more@]

En aquest estat
sentimenal de nostàlgia per les matemàtiques, em va sorprendre la notícia,
relativament comentada, de la resolució de la conjectura de Poincaré, ara
convertida en teorema gràcies a la demostració duta a terme pel rus Grigori
Perelman. Pel que es veu, es tracta d’un fet tan important que Perelman va ser
guardonat amb la medalla Fields, de la qual jo no havia sentit parlar mai, però
que es veu que és la més important distinció matemàtica que es pot rebre ara
com ara. Si coneixeu la notícia, sabreu que Perelman l’ha rebutjada. Òbviament,
no podem conéixer les raons profundes per les quals ha pres aquesta
determinació, ni podem conjecturar, com irònicament feia el diari ‘El País’, en
l’edició del dimarts vint-i-dos d’aquest mes, “qué hará [Perelman] si dentro de
dos años les ofrecen en firme el premio Clay, un millón de dólares por resolver
uno de los siete Problemas del Milenio, la conjetura de Poincaré”. El que podem
és intentar saber què ha dit Perelman per a justificar una decisió tan
sorprenent. Entre altres coses, ha dit que fer una demostració correcta no
necessita cap reconeixement i que la família dels matemàtics en general no es
caracteritza precisament pel seu comportament ètic. Des de la meua ignorància del
cas, podria aventurar que, en el meu cas, jo no hauria rebutjat la medalla i,
per descomptat, no miraria cap a un altre costat si em posaren un milió de
dòlars damunt de la taula. Però les raons de Perelman em pareixen, a grans
trets, ben comprensibles i molt respectables, encara que, si més no com les va
presentar la premsa, una miqueta ingènues.

Per cert, se
m’havia passat un detall: el substantiu grec mathema prové del verb mantháno,
que vol dir ‘aprendre’. I aprendre, com tots sabem, implica un compromís humil
amb les altres persones, aquelles, precisament, que ens poden ensenyar. I en
aquest sentit, matemàtics, el que es diu matemàtics, n’hi ha ben pocs.

Tweet

[@more@]

Tweet

Per desgràcia, sempre que té lloc
un esdeveniment tràgic marcat pel signe de la destrucció, hi ha algun
periodista que, des del lloc dels fets i amb cara pretesament llarga afirma que
"l’espectacle és dantesc". No importa que siga un accident de metro a
la ciutat de València, o un devastador foc als boscos de Galícia. Tant fa que
es tracte d’un atemptat terrorista contra trens a l’Índia (condemnat a l’oblit
des del moment mateix de l’esclafit), o d’un descarrilament d’un tren prop de
Palencia. L’espectacle –i l’ús sovintejat del mot espectacle també és
revelador– sempre és dantesc.

No negaré que l’ús de la paraula
és perfectament legítim, fins i tot des d’un punt de vista estrictament
normatiu. Els diccionaris recullen l’adjectiu i, en general, a més de
definir-lo com a qualsevol cosa relacionada amb Dant –el famós poema italià–
especifiquen que es sol aplicar a allò que, en tant que grandiós i terrorífic,
ens recorda la Divina Comèdia
–particularment, podem afegir, el viatge infernal que el protagonista realitza
de la mà d’un altre poema famós, Virgili. Des d’aquest punt de vista, crec que
no podem objectar res contra l’ús del terme.

Però a mi, què voleu que vos
diga, dantesc em pareix un adjectiu que, en ell mateix –com quasi tots els
adjectius derivats de noms propis– és insuportablement coent. A això s’afegeix
l’ús que en fan els periodistes, especialistes en l’art de bufar en caldo
gelat, i no poques persones que parlen com a periodistes: sembla que s’hagen
pres seriosament la broma d’un bon amic meu, el qual afirma que dantesc és una d’aquelles paraules que
cal dir com a mínim una vegada al dia. A força de repeticions innecessàries, l’han
convertit en un mot buit i prescindible, un mediocre lloc comú que no vol dir
res en absolut. Dant, al cel o a l’infern, deu estar que bufa.

[@more@]

Tweet

Quan érem menuts, un bon amic d’infantesa –a
qui la meua memòria adulta ret homenatge ben sovint– ens va regalar el següent
acudit, que no he pogut oblidar mai: “Això era un home amb un penis tan llarg,
tan llarg, que es podia dividir en prepuci, puci i postpuci.” Com sempre en
aquests casos, una navegació ràpida per la Xarxa ens aportarà versions diverses
de la broma, com també comentaris generals sobre la matèria. Però ni el meu
amic ni, en general, les divagacions internàutiques, adverteixen que l’acudit
posa de manifest un fosc enigma etimològic. Com ens indiquen els amics del Gran
Diccionari, la paraula prepuci prové del llatí praeputium, que
tenia el mateix significat, és a dir, donar nom al “replec mucocutani a la part
més distal del penis, que cobreix el gland”. Val a dir que, com es pot veure a
aquesta pàgina web de la BBC, el terme prepuci també s’ha emprat per a fer
referència replec que cobreix el clítoris en la unió superior dels llavis
menors.

El cas és que fa més de 2000 anys que la parauleta
en qüestió va rodant pel món. Però durant aquest parell de mil·lenis s’ha erosionat fins a esborrar de la nostra consciència el fet que és un mot
compost per prefixació. Quotidianament, en una lliçó d’anatomia o en la consulta
d’un uròleg, no ens demanem per quina raó el prefix prae-(que vol dir
‘davant’ o ‘al davant’) apareix seguit del misteriós -putium. Com tantes
vegades, és l’enginy popular qui, gràcies a la brofegada que hem citat,
s’atreveix a deconstruir el llenguatge i suggerir tangencialment una solució
ràpida: putium, el nostre puci, és el penis.

Després de consultar diversos diccionaris
etimològics de català i castellà, he pogut constatar que no és un tema
especialment comentat: prepuci ve de praeputium -i ja ho tens bé.
Potser és que els lingüistes es senten cohibits davant de les connotacions
sexuals del terme, però em sembla estrany: el vocabulari sexual i escatològic
ha estat sempre un dels camps preferits dels estudiosos del llenguatge, ni que
siga en la intimitat. Potser la ignorància sobre els orígens del mot és tan
gran que es limiten a constatar l’ètim llatí i s’eviten així conjectures
innecessàries. No, ni de bon tros: la ignorància és molt atrevida i si hi ha un
gremi amant de les conjectures innecessàries, és el meu. Per fi, al
Dictionnaire étymologique de la langue latine, d’Ernout i Melliet, he trobat
l’afirmació següent en l’entrada corresponent a praeputium: “sans doute mot
composé don les second élément est obscur”. Els autors del diccionari
ens remeten a putus com a solució possible, encara que no donen cap
explicació ni fan cap suggerència. No cal dir que amb aquestes sonoritats la
nostra imaginació es dispara i podem començar a fer associacions indesitjables.
No! Putus pot estar relacionat amb el verb putare, el qual, a més de tindre el
significat d’’avaluar’ o ‘considerar’, vol dir ‘netejar’ i ‘esporgar’. Putus, en aquest
cas, vol dir ‘net’ o ‘pur’. D’altra banda, putus és un substantiu que significa ‘xiquet’. Curiosament, fora dels diccionaris etimològics, em trobe algunes
pàgines d’Internet –més o menys fiables– en què s’afirma que putium volia
dir, senzillament, ‘penis’, de manera que praeputium seria la part
capdavantera del penis –un extrem, no cal dir-ho, que donaria validesa a la
deconstrucció humorística abans esmentada.

És difícil. A aquesta traducció dels poemes de
Càtul, a cura de Rosario González, trobem algunes breus notes sobre la qüestió, cosa que em fa pensar que
la darrera hipòtesi té una certa consistència o, si més no, una certa tradició
investigadora. En la bibliografia hi ha un referència a un llibre que
desconeixia, The Latin Sexual Vocabulary, que podré consultar d’ací a
uns dies i que, potser, aporte més llum sobre la matèria, cosa complicada,
atesa la poca atenció que ha merescut la qüestió. Mentrestant, vos convide a
interessar-vos per una qüestió que, contràriament a la que ara ens ocupa, va
provocar encesos debats teològics i apassionades reaccions populars durant
centenars d’anys: la relíquia del Sant Prepuci. Quan pensaves que ho havies vist tot…

[@more@]

Tweet

El 21 de març de 2005 va fer cent anys que va
nàixer Joan Coromines. Enguany conclouen les celebracions del centenari
i Vilaweb s’hi ha afegit amb una iniciativa estiuenca que aquest blog no podia
passar per alt: publicar cada dia d’agost una paraula del Diccionari
etimològic i complementari de la llengua catalana. Josep Ferrer i
Costa, bon coneixedor de l’obra i la trajectòria de Coromines, és l’encarregat
de fer la selecció, que avui ens porta el mot baldaquí.

[@more@]

Tweet