En general, els
diccionaris donen fe de l’oscil·lació que hi ha en el sentit que els parlants
atorguem al mot orgull. En primer lloc, hi ha (cite el diccionari de
l’Institut) “l’excés
d’estima de si mateix, dels propis mèrits, que fa que hom es cregui superior
als altres”; en segon lloc i a l’altra extrem de la balança, hi ha el
“sentiment legítim d’estima de si mateix, d’elació per quelcom que hom ha fet,
ha aconseguit, etc.” Una accepció es troba ben prop d’allò que entenem com a
supèrbia; l’altra, a tocar d’allò que anomenem dignitat. Tanmateix, no deixa de
ser curiós que els autors del diccionari empren un substantiu relativament poc
comú com ara elació per a caracteritzar la legitimitat de l’orgull, en tant que
elació vol dir “exaltació de l’ànim, ensuperbiment, presumpció, produïts per
l’èxit, per la prosperitat.”
En definitiva, per un costat o per l’altre, la paraula orgull sempre
ens allunya de la virtut de la modèstia. No debades, orgull prové d’urgoli, mot germànic (de la branca dels
francs) que volia dir ‘excel·lència’. Es tracta, per tant, d’una paraula
d’origen no llatí que, en una època relativament tardana, es degué incorporar
al cabal lèxic del llatí vulgar. Segons Cormines, la paraula va tindre prou
rendiment en les llengües romàniques i la trobem en francés (orgueil), italià
(orgoglio), occità (orguelh, orguolh) i castellà (orgullo). Així i tot, el cas del castellà és especial, perquè no
deriva directament de urgoli, sinó que es tracta d’una aportació del català. El
mot urgoli, integrat en el llatí vulgar, va evolucionar de manera semblant a
paraules com ara uculu, que dóna ull. Si el castellà, en el seu estat inicial
d’evolució, haguera pres la paraula urgoli, el resultat lògic hauria estat
"orgojo", de la mateixa manera que uculu dóna ojo. El castellà orgullo és,
senzillament, un manlleu del català, producte de l’afegitó d’una o final
coherent amb el gènere masculí del mot.
Després
d’aquestes divagacions u es pregunta quina paraula emprava el llatí per a
definir el sentiment d’orgull, atés que és d’allò més improbable que els
nostres amics romans no experimentaren una actitud tan arrelada en l’ésser
humà. És segur que el resultat de la indagació seria interessant i ens donaria
detalls curiosos sobre la història secreta dels sentiments, escrita en la
història externa de les paraules. Però també seria una tasca massa complexa,
fora de l’abast d’aquestes etimologies…
[@more@]
