Fa uns dies, a un
racó de ma casa, vaig trobar una carpeta vella i rebregada en què hi havia,
abandonats durant més d’una dècada, alguns exàmens de matemàtiques que vaig fer
en vuité d’EGB. De sobte, vaig trobar-me cara a cara amb un fosc episodi del
meu passat, amb el qual ara comence a reconciliar-me: la meua
aversió a les matemàtiques. Des del moment que va irrompre la divisió, fins al
dia que vaig aprovar les matemàtiques de segon de BUP (les últimes
obligatòries), vaig covar un odi intens i malatís envers aquella disciplina que
em turmentava. És difícil trobar les paraules per a expressar la sensació
d’alliberament que vaig experimentar quan vaig constatar que no hauria de fer, mai
més, cap altre examen de matemàtiques.

Però la vida sempre
te la juga amb una eixida que no esperaves i, fa dos anys, em vaig sorprendre a
mi mateix escoltant amb deler l’explicació que el meu germà, notable esperit
científic, em donava en relació a un problema matemàtic. És més: de sobte vaig
sentir una profunda nostàlgia cap a aquella matèria que tant se m’havia
resistit. Vaig desitjar sincerament tornar arrere i començar de nou, tornar a
sumar per primera vegada, a restar, a multiplicar, a dividir. Recuperar el
vertigen de les funcions i l’enigma de les equacions. Retrobar-me, en
definitiva, amb aquell extraordinari àmbit del coneixement que, des de la meua
infantesa i per a sempre, m’havia perdut.

Des de llavors, hi
pensat llargament i he arribat a la conclusió que la matemàtica i la filologia
són dos disciplines ben pròximes, quan no germanes. Al remat, les dos s’ocupen
del mateix: d’un llenguatge humà, és a dir, d’un conjunt de signes que l’ésser
humà ha creat per a donar sentit i expressió a la seua realitat. No debades, el
substantiu matemàtic prové del llatí mathematicus, derivat al seu
temps del grec mathematikós que volia dir ‘estudiós’, en tant que el
substantiu mathema, del qual prové, significava ‘coneixement’. No em
negareu que, des d’aquest punt de vista, un bon filòleg ha de ser necessàriament
un bon matemàtic…

[@more@]

En aquest estat
sentimenal de nostàlgia per les matemàtiques, em va sorprendre la notícia,
relativament comentada, de la resolució de la conjectura de Poincaré, ara
convertida en teorema gràcies a la demostració duta a terme pel rus Grigori
Perelman. Pel que es veu, es tracta d’un fet tan important que Perelman va ser
guardonat amb la medalla Fields, de la qual jo no havia sentit parlar mai, però
que es veu que és la més important distinció matemàtica que es pot rebre ara
com ara. Si coneixeu la notícia, sabreu que Perelman l’ha rebutjada. Òbviament,
no podem conéixer les raons profundes per les quals ha pres aquesta
determinació, ni podem conjecturar, com irònicament feia el diari ‘El País’, en
l’edició del dimarts vint-i-dos d’aquest mes, “qué hará [Perelman] si dentro de
dos años les ofrecen en firme el premio Clay, un millón de dólares por resolver
uno de los siete Problemas del Milenio, la conjetura de Poincaré”. El que podem
és intentar saber què ha dit Perelman per a justificar una decisió tan
sorprenent. Entre altres coses, ha dit que fer una demostració correcta no
necessita cap reconeixement i que la família dels matemàtics en general no es
caracteritza precisament pel seu comportament ètic. Des de la meua ignorància del
cas, podria aventurar que, en el meu cas, jo no hauria rebutjat la medalla i,
per descomptat, no miraria cap a un altre costat si em posaren un milió de
dòlars damunt de la taula. Però les raons de Perelman em pareixen, a grans
trets, ben comprensibles i molt respectables, encara que, si més no com les va
presentar la premsa, una miqueta ingènues.

Per cert, se
m’havia passat un detall: el substantiu grec mathema prové del verb mantháno,
que vol dir ‘aprendre’. I aprendre, com tots sabem, implica un compromís humil
amb les altres persones, aquelles, precisament, que ens poden ensenyar. I en
aquest sentit, matemàtics, el que es diu matemàtics, n’hi ha ben pocs.

Tweet

[@more@]

Tweet