Saginer

David Romaní, amic d’Amposta i company
d’un interessant curs sobre blogs que he fet recentment, ha comentat, a
l’article sobre el butoni, que els seus avis empraven el terme lo seiginero per a fer por als xiquets.

Evidentment, la llista de éssers fantàstics
que s’evoquen en l’imaginari dels més menuts és inesgotable i té matisos ben
diversos, que van des del ressò policial del butoni fins a la crueltat quasi
gore que hi ha darrere del mot saginer. Sagí (o segí) és una paraula cada dia menys
freqüent que, segons ens diu Eugeni S. Reig a Valencià en perill d’extinció es refereix al “greix d’un animal,
especialment el del porc després de fondre’l, colar-lo i deixar-lo refredar”.
El sagí, com la cansalada, és un d’aquells contundents aliments que, en aquests
temps de colesterol i precaució, han perdut part de la seua predicació, però
que foren fonamentals en la dieta de molts dels nostres avantpassats. De fet,
la paraula sagí prové del llatí vulgar saginu, cosa que indica que els romans
també s’afanyaven a engreixar –o saginar– els porcs perquè, com diu el refrany,
“un porc gros en porta un altre al cos”.

Òbviament, el saginer és aquell
que s’encarrega d’extraure i elaborar el sagí. Com podeu imaginar, un xiquet no
tindrà por d’un home que s’encarrega de manipular el greix del porc: el que li
farà por, evidentment, és que s’enganye d’animal, és a dir, que li traga el
greix a ell. El saginer, per tant, és un butoni terrible que agafa els xiquets
desprevinguts i els esbudella per a menjar-se’n el greix en acabant. El mot
saginer no es diu només a les Terres de l’Ebre, sinó que, segons Eugeni S.
Reig, és relativament habitual a unes altres comarques, com ara la Vall d’Albaida, on conviu amb
un altre fantasma de nom diferent però costums semblants, el greixer. A L’Arnerol, revista de
l’Ajuntament d’Arnes (Terra Alta) es relaciona el mot saginer amb el nom d’una
partida del terme. D’altra banda, segons s’indica a aquesta pàgina sobre
rondallística, la terrible tradició del saginer va reviure als barris mariners
de la ciutat de València durant els anys durs de la postguerra: atesa
l’abundància d’infants tuberculosos, el saginer, provist d’un sac enorme on
transportar les seues víctimes, es passejava pels carrers del Grau, el Cabanyal
i la Malvarrosa
(no debades, hi havia un conegut sanatori) per a raptar els xiquets humils i
extreure-los la sang.

Val a dir, però, que probablement
la forma més popular d’aquests mots no era saginer
ni greixer, sinó saginero i greixero. Per raons que no vénen al cas
(entre les quals, tanmateix, la peculiar influència sociolingüística del
castellà hi deu tindre el seu paper) molts noms d’ofici han incorporat en la
llengua popular la desinència -o, tot i contravindre les lleis pròpies
d’evolució del català. Això explica que els avis de David en digueren lo seiginero. L’article masculí lo és propi del dialecte de les Terres
de l’Ebre, però també de gran part del català occidental i d’una part gens
menyspreable de l’oriental. El component palatal de la g explica que s’haja
segregat una iod després de la vocal a, un fenomen habitual en molts parlars
del català nord-occidental, cosa que David podria corroborar amb la seua
experiència directa.

Més enllà d’aquestes
consideracions lingüístiques, no ens pot deixar de meravellar la capacitat que
tenen les societats de crear mites amb els quals canalitzar les pors i donar
sentit a les nostres indefugibles inquietuds fantàstiques. La imatge del
saginer que, com hem vist, és habitual en llocs molt diversos de la nostra
geografia, té el seu correlat en unes altres cultures. No molt lluny de
nosaltres, el sacamantecas encara ressona en la ment d’alguns xiquets quan ve
la nit. El més curiós, però, és que hi ha qui afirma que el sacamantecas,
personatge molt popular durant el segle XIX, va existir realment. Ací, com en el
cas del butoni, és probable que a l’assassí en qüestió se li aplicara el nom
popular, i no a l’inrevés. Mite, llengua i història, tanmateix, es solen
confondre i el resultat, ben sovint, resulta indestriable.

Pròximament: ensaïmada. Com ens comenta Fèlix, blogaire de nom lul·lià, saïm és el germà bessó de sagí i, en tant que ingredient gastronòmic, dóna nom a l’ensaïmada. En parlarem, amb més calma, d’ací a un temps.

[@more@]

Tweet