Prepuci (I)

Quan érem menuts, un bon amic d’infantesa –a
qui la meua memòria adulta ret homenatge ben sovint– ens va regalar el següent
acudit, que no he pogut oblidar mai: “Això era un home amb un penis tan llarg,
tan llarg, que es podia dividir en prepuci, puci i postpuci.”
Com sempre en
aquests casos, una navegació ràpida per la Xarxa ens aportarà versions diverses
de la broma, com també comentaris generals sobre la matèria. Però ni el meu
amic ni, en general, les divagacions internàutiques, adverteixen que l’acudit
posa de manifest un fosc enigma etimològic. Com ens indiquen els amics del Gran
Diccionari
, la paraula prepuci prové del llatí
praeputium, que
tenia el mateix significat, és a dir, donar nom al “replec mucocutani a la part
més distal del penis, que cobreix el gland”. Val a dir que, com es pot veure a
aquesta pàgina web de la BBC, el terme prepuci també s’ha emprat per a fer
referència replec que cobreix el clítoris en la unió superior dels llavis
menors.

El cas és que fa més de 2000 anys que la parauleta
en qüestió va rodant pel món. Però durant aquest parell de mil·lenis s’ha erosionat fins a esborrar de la nostra consciència el fet que és un mot
compost per prefixació. Quotidianament, en una lliçó d’anatomia o en la consulta
d’un uròleg, no ens demanem per quina raó el prefix prae-(que vol dir
‘davant’ o ‘al davant’) apareix seguit del misteriós -putium. Com tantes
vegades, és l’enginy popular qui, gràcies a la brofegada que hem citat,
s’atreveix a deconstruir el llenguatge i suggerir tangencialment una solució
ràpida: putium, el nostre puci, és el penis.

Després de consultar diversos diccionaris
etimològics de català i castellà, he pogut constatar que no és un tema
especialment comentat: prepuci ve de praeputium -i ja ho tens bé.
Potser és que els lingüistes es senten cohibits davant de les connotacions
sexuals del terme, però em sembla estrany: el vocabulari sexual i escatològic
ha estat sempre un dels camps preferits dels estudiosos del llenguatge, ni que
siga en la intimitat. Potser la ignorància sobre els orígens del mot és tan
gran que es limiten a constatar l’ètim llatí i s’eviten així conjectures
innecessàries. No, ni de bon tros: la ignorància és molt atrevida i si hi ha un
gremi amant de les conjectures innecessàries, és el meu. Per fi, al
Dictionnaire étymologique de la langue latine, d’Ernout i Melliet, he trobat
l’afirmació següent en l’entrada corresponent a praeputium: “sans doute mot
composé don les second élément est obscur”
. Els autors del diccionari
ens remeten a putus com a solució possible, encara que no donen cap
explicació ni fan cap suggerència. No cal dir que amb aquestes sonoritats la
nostra imaginació es dispara i podem començar a fer associacions indesitjables.
No! Putus pot estar relacionat amb el verb putare, el qual, a més de tindre el
significat d’’avaluar’ o ‘considerar’, vol dir ‘netejar’ i ‘esporgar’. Putus, en aquest
cas, vol dir ‘net’ o ‘pur’. D’altra banda, putus és un substantiu que significa ‘xiquet’. Curiosament, fora dels diccionaris etimològics, em trobe algunes
pàgines d’Internet –més o menys fiables– en què s’afirma que putium volia
dir, senzillament, ‘penis’, de manera que praeputium seria la part
capdavantera del penis –un extrem, no cal dir-ho, que donaria validesa a la
deconstrucció humorística abans esmentada.

És difícil. A aquesta traducció dels poemes de
Càtul, a cura de Rosario González, trobem algunes breus notes sobre la qüestió, cosa que em fa pensar que
la darrera hipòtesi té una certa consistència o, si més no, una certa tradició
investigadora. En la bibliografia hi ha un referència a un llibre que
desconeixia, The Latin Sexual Vocabulary, que podré consultar d’ací a
uns dies i que, potser, aporte més llum sobre la matèria, cosa complicada,
atesa la poca atenció que ha merescut la qüestió. Mentrestant, vos convide a
interessar-vos per una qüestió que, contràriament a la que ara ens ocupa, va
provocar encesos debats teològics i apassionades reaccions populars durant
centenars d’anys: la relíquia del Sant Prepuci. Quan pensaves que ho havies vist tot…

[@more@]

Quant a etimoleg

Sóc de València, on vaig nàixer fa cosa de vint-i-tres anys. Com podeu imaginar, no sóc especialista en etimologia, però com que sóc filòleg, tot queda en casa.
Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Prepuci (I)

  1. La meva més profunda admiració per aquest article sobre l’etimologia d’una cosa tant important i oblidada com és el prepuci.

Els comentaris estan tancats.