Dantesc

Per desgràcia, sempre que té lloc
un esdeveniment tràgic marcat pel signe de la destrucció, hi ha algun
periodista que, des del lloc dels fets i amb cara pretesament llarga afirma que
"l’espectacle és dantesc". No importa que siga un accident de metro a
la ciutat de València, o un devastador foc als boscos de Galícia. Tant fa que
es tracte d’un atemptat terrorista contra trens a l’Índia (condemnat a l’oblit
des del moment mateix de l’esclafit), o d’un descarrilament d’un tren prop de
Palencia. L’espectacle –i l’ús sovintejat del mot espectacle també és
revelador– sempre és dantesc.

No negaré que l’ús de la paraula
és perfectament legítim, fins i tot des d’un punt de vista estrictament
normatiu. Els diccionaris recullen l’adjectiu i, en general, a més de
definir-lo com a qualsevol cosa relacionada amb Dant –el famós poema italià–
especifiquen que es sol aplicar a allò que, en tant que grandiós i terrorífic,
ens recorda la Divina Comèdia
–particularment, podem afegir, el viatge infernal que el protagonista realitza
de la mà d’un altre poema famós, Virgili. Des d’aquest punt de vista, crec que
no podem objectar res contra l’ús del terme.

Però a mi, què voleu que vos
diga, dantesc em pareix un adjectiu que, en ell mateix –com quasi tots els
adjectius derivats de noms propis– és insuportablement coent. A això s’afegeix
l’ús que en fan els periodistes, especialistes en l’art de bufar en caldo
gelat, i no poques persones que parlen com a periodistes: sembla que s’hagen
pres seriosament la broma d’un bon amic meu, el qual afirma que dantesc és una d’aquelles paraules que
cal dir com a mínim una vegada al dia. A força de repeticions innecessàries, l’han
convertit en un mot buit i prescindible, un mediocre lloc comú que no vol dir
res en absolut. Dant, al cel o a l’infern, deu estar que bufa.

[@more@]

Tweet