Les etimologies

Veieu saginer.[@more@]

Tweet

David Romaní, amic d’Amposta i company
d’un interessant curs sobre blogs que he fet recentment, ha comentat, a
l’article sobre el butoni, que els seus avis empraven el terme lo seiginero per a fer por als xiquets.

Evidentment, la llista de éssers fantàstics
que s’evoquen en l’imaginari dels més menuts és inesgotable i té matisos ben
diversos, que van des del ressò policial del butoni fins a la crueltat quasi
gore que hi ha darrere del mot saginer. Sagí (o segí) és una paraula cada dia menys
freqüent que, segons ens diu Eugeni S. Reig a Valencià en perill d’extinció es refereix al “greix d’un animal,
especialment el del porc després de fondre’l, colar-lo i deixar-lo refredar”.
El sagí, com la cansalada, és un d’aquells contundents aliments que, en aquests
temps de colesterol i precaució, han perdut part de la seua predicació, però
que foren fonamentals en la dieta de molts dels nostres avantpassats. De fet,
la paraula sagí prové del llatí vulgar saginu, cosa que indica que els romans
també s’afanyaven a engreixar –o saginar– els porcs perquè, com diu el refrany,
“un porc gros en porta un altre al cos”.

Òbviament, el saginer és aquell
que s’encarrega d’extraure i elaborar el sagí. Com podeu imaginar, un xiquet no
tindrà por d’un home que s’encarrega de manipular el greix del porc: el que li
farà por, evidentment, és que s’enganye d’animal, és a dir, que li traga el
greix a ell. El saginer, per tant, és un butoni terrible que agafa els xiquets
desprevinguts i els esbudella per a menjar-se’n el greix en acabant. El mot
saginer no es diu només a les Terres de l’Ebre, sinó que, segons Eugeni S.
Reig, és relativament habitual a unes altres comarques, com ara la Vall d’Albaida, on conviu amb
un altre fantasma de nom diferent però costums semblants, el greixer. A L’Arnerol, revista de
l’Ajuntament d’Arnes (Terra Alta) es relaciona el mot saginer amb el nom d’una
partida del terme. D’altra banda, segons s’indica a aquesta pàgina sobre
rondallística, la terrible tradició del saginer va reviure als barris mariners
de la ciutat de València durant els anys durs de la postguerra: atesa
l’abundància d’infants tuberculosos, el saginer, provist d’un sac enorme on
transportar les seues víctimes, es passejava pels carrers del Grau, el Cabanyal
i la Malvarrosa
(no debades, hi havia un conegut sanatori) per a raptar els xiquets humils i
extreure-los la sang.

Val a dir, però, que probablement
la forma més popular d’aquests mots no era saginer
ni greixer, sinó saginero i greixero. Per raons que no vénen al cas
(entre les quals, tanmateix, la peculiar influència sociolingüística del
castellà hi deu tindre el seu paper) molts noms d’ofici han incorporat en la
llengua popular la desinència -o, tot i contravindre les lleis pròpies
d’evolució del català. Això explica que els avis de David en digueren lo seiginero. L’article masculí lo és propi del dialecte de les Terres
de l’Ebre, però també de gran part del català occidental i d’una part gens
menyspreable de l’oriental. El component palatal de la g explica que s’haja
segregat una iod després de la vocal a, un fenomen habitual en molts parlars
del català nord-occidental, cosa que David podria corroborar amb la seua
experiència directa.

Més enllà d’aquestes
consideracions lingüístiques, no ens pot deixar de meravellar la capacitat que
tenen les societats de crear mites amb els quals canalitzar les pors i donar
sentit a les nostres indefugibles inquietuds fantàstiques. La imatge del
saginer que, com hem vist, és habitual en llocs molt diversos de la nostra
geografia, té el seu correlat en unes altres cultures. No molt lluny de
nosaltres, el sacamantecas encara ressona en la ment d’alguns xiquets quan ve
la nit. El més curiós, però, és que hi ha qui afirma que el sacamantecas,
personatge molt popular durant el segle XIX, va existir realment. Ací, com en el
cas del butoni, és probable que a l’assassí en qüestió se li aplicara el nom
popular, i no a l’inrevés. Mite, llengua i història, tanmateix, es solen
confondre i el resultat, ben sovint, resulta indestriable.

Pròximament: ensaïmada. Com ens comenta Fèlix, blogaire de nom lul·lià, saïm és el germà bessó de sagí i, en tant que ingredient gastronòmic, dóna nom a l’ensaïmada. En parlarem, amb més calma, d’ací a un temps.

[@more@]

Tweet

Fa uns anys, un home d’uns seixanta anys i jo
vam conversar sobre com era Montolivet, el nostre barri, durant la seua infantesa.
Segons em va dir, quan era xiquet i havia d’anar des de Montolivet fins a
Russafa, els pares li deien que anara aspai amb el butoni, perquè se’l podia
trobar en qualsevol hort. El més sorprenent d’això, evidentment, no és la
referència al butoni, sinó pensar que no fa tant que hi havia camps entre
Montolivet i Russafa!

La paraula butoni, encara que s’usa cada vegada menys, fa
referència a un d’aquells fantasmes amb què els pares fan por als xiquets, com ara el papu català o el coco castellà.
Però darrere del mot butoni hi ha una altra història curiosa. Segons ens conta
Manuel Sanchis Guarner a La ciutat de València, el bandolerisme fou una
de les seqüeles més notables de la Guerra del Francés. En conseqüència,
Francisco Xavier Elío, capità general de València en aquell temps, hi va fer
front per mitjà de la creació d’una “terrible policia amb una àmplia xàrcia de
confidents; la “ronda del Butoni”, els membres de la qual duien llargues capes,
es distingí com l’escamot més violent”. La repressió fou tan intensa que un
escriptor liberal, Vicent Clérigues, conegut com a “el Bolònio”, redactà un setmanari titulat “La
Ronda del Butoni” per a denunciar els excessos de la nova policia. Com no,
sembla que passà una temporadeta a la presó –poca cosa, tanmateix: segons en
indica Sanchis, més de cent roders van
ser penjats a les forques de la plaça del Mercat, ben prop de la Llotja, ara
Patrimoni de la Humanitat. Evidentment, el general Elío, home ferm de memòria
ingrata, no devia anomenar el nou cos policial com a “ronda del Butoni”, un nom
impropi d’una colla d’homes rudes i sense escrúpols. En efecte, per analogia
amb la imatge del fantasma, la gent de l’Horta de València degué batejar aquell
escamot com a ronda del Butoni. Sense dubte, les capes llargues i les
incursions pel camp hi devien ajudar. En qualsevol cas, d’on ve la paraula
butoni? Segons la hipòtesi del Gran Diccionari de la Llengua Catalana, prové
de la unió del mot bu, sinònim de papu i el nom propi Toni. És
probable. El que és indiscutible és que, tot i la popularitat de la paraula en
l’Horta de València, la trobem en uns altres indrets, com ara la Ribera del
Xúquer, la Terra Alta o la Llitera. A Carcaixent, per exemple, es diu el mot
bataroni, un apel·latiu afectiu que s’usa per a cridar algú que està en Bàbia;
a Mequinensa, el poble de Jesús Moncada, s’han documentat els versets següents:

Sant Antoni butoni!
Santa Magdalena,
estira la cadena,
que vindrà el dimoni.
Viva sant Antoni!

El butoni,
afortunadament, ha perdut les amargues ressonàncies policials que, durant un
temps, va tindre entre els habitants de la meua comarca. Encara que el coco i
l’home del sac van guanyant-li terreny, el butoni de sempre, autèntic i eteri,
continua servint per a fer por als xiquets; tanmateix, en el fons, com totes
les feres ferotges, deu ser un personatge tendre, injustificadament temut,
incomprés i solitari.

(Veieu també saginer.)

[@more@]

Tweet

Enguany, l’Escola d’Escriptors de Madrid va convocar una mena d’enquesta virtual per a saber quina era, segons el parer dels votants, la paraula més bella del castellà. Més de 40.000 internautes van enviar les seues opinions i, cosa gens sorprenent, el mot guanyador va ser amor, seguit dels mots següents: libertad, paz, vida, azahar, esperanza, madre, mamá i amistad.
Tret de l’apunt primaveral que ocupa la quarta posició, es comprova,
una vegada més, que la bellesa i les bones intencions es solen
confondre, encara que siguen coses radicalment diferents.
Afortunadament, el mot que fa deu aporta una miqueta de novetat en tota
aquesta qüestió: libélula. Ací podreu trobar algunes raons que els
votants van donar per a justificar aquesta sorprenent elecció. Al
capdavall, qui hauria apostat per libélula en una quiniela anterior?

El cas és que una escola de València va copiar la
iniciativa i va animar els alumnes de tercer de primària a triar la
paraula més bella del castellà. A banda de les previsibles declaracions
d’amor i amistat, hi ha algunes eleccions fascinants, com ara la que fa
Antonio:

"Para mí es goma, porque me suena elástico y es corta. Se nota que tiene g."

[@more@]

Tweet